|
ÉS CERT, CATI
Fa un temps vaig afirmar a la meva amiga y paisana Cati Gelabert que:”
És cert: la felicitat es troba just cercant-la. És cert: ja estimes
quan cerques l’amor. L’Art no, l’Art sols rau en trobar-lo”. I li vaig
dir per escrit a la pàgina número tres d’un llibre de poesia, a
l’indret de les dedicatoriès. I és que la inspiració és un amant molt
capricosa, que molt sovints’amaga quan més l’has de menester, o ben al
contrari, de vegades es fa tan palesa que et sobrepassa, et vessa per
damunt com un fiblió, t’arrossega. I resulta molt difficil entre un
estat anímic i l’altre, trobat-hi el tan imprescindible punt
d’equilibri, de necessària temperància, de madura plenitud.
I no parl només de la mestria en el maneig dels pinzells, colors,
matisos, textures. Ho faig del geni imprescindible perquè aquell
“saber fer” pugi l’escaló, remunti, assoleixi l’altura i l’aura que
transforma en Obra d’Art una peça solament hermosa, decorativa. I quan
això succeeix sorpèn fins i tot al mateix autor/a. Quasi màgia es
precisa per trobar l’interruptor què s’encengui totes les llumetes de
la inspiració, i un moment donat, la mà es mogui gairibé tota sola cap
al procés creatiu, cap als mateixos limits humans. Però na Cati la té
adesiara, aquesta màgia. Tu observa la seva obra detingudament, poc a
poc, sense presses...La sensació de trobar-te bé, a gust, a pler amb
el que t’entra pels ulls, que notes que et transforma, que fins i tot
per la pell et comunica aquelles percepcions tan altes, tan dificills
d’explicar... Si això et passa, és que Gelabert Niell ha tornat a fer
fascinador joc de mans. I ha arribat exactament allà on ella volia.
Paraula de poeta.
Biel Florit i Ferrer. Maig 2007.
LA FORÇA CREATIVA DE
CATI GELABERT NIELL
A Sineu som molt donats a voler saber el què i el perquè de las coses
que passen a tothom i a cadascú. Deu ser per allò que deia el poeta
Blai Bonet: que la coneixença dels homes ens acosta als déus. Posem
que si. Si no és vera, és ben trobat.Com que ens coneixem molt, quasi
tot, el que succeix a un, tembé de qualque manera esquitxa tots el
altres. Per això mateix quan, fa relativament poc temps, vaig
descobrir l’ apassionat Art dels colors de las teles de na Catalina,
vaig dir, dic, com és possible que succeís i jo no ho sabés, no m’ hi
esquitxés? És estrany. I molt més quan constat la fefaent coincidéncia
d’indrets referencials: el nostre poble mateix, Sineu, amb les parets
de las cases de pedra marcida color de pa just acabat de treure del
forn, or vell sense excusa, ocres vermellosos sempre timids.Son Tei,
comellar gran d’al-luvió de xaragalls, figueres caparrudes, ametlers
que encara saben florir quan n’és la lluna bona de gener en punt,
verds molt desperts, deixondits per l’instint de supervivència,
pastura d’ovelles resignades de gens ni mica bucòlicament a saber que
la llana que regalen ara ja no val res, un petit llac a l’escala
precisa de la mesura de l’ambitió dels menúfars, el Puig de Sant
Onofre i flaires de murta i argelara agressiva, entre Sant Joan, Petra
i la nostra vila...La diferència d’edat, potser el poc temps que puc
dedicar al nostre poble, també las mancances personals fonamentaven
les meves ignoràncies de Gelabert Niell.
L’oli, el pastel, el “carboncillo”, li són fidels. Perquè
n’ensenyaven i ella, ulls espolsats. La mestria de Maria Alomar, Agnés
Florit, Pascual de Cabo, Carles Lladó, confitaren en ella sense
absorbir-la. Una cosa és la tècnica i una altra la resposta personal
davant la inspiració, la creació artistica, els sobreeixidors de
l’ànima. D’això, els entesos en diuen: intìm llenguatge,
independència, personalitat.
Em felicit a mi mateix pel descobriment, la coneixença. Gràcies i
enhorabona, Catalina.
Biel Florit Ferrer, Mayo 2006
PAISATGE VE DE PAÍS. Una lectura de la pintora Gelabert Niell
Paisatge ve de país. La
construcció dels elements que humanitzen el nostre territori, les
cases, les partions, les garrigues dels costers, els sembrats o els
carrers, són, en definitiva, els qui articulen un país. El resultat és
un entramat de sensacions, de colors, una retícula de formes que
espera –anava a escriure, necessita- que algú les llegeixi
correctament. No únicament que algú les gaudeixi i les contempli, sinó
que les objectivi o que les reprodueixi subjectivament. Tan se val si
un cerca l’objectivitat o en fa una relectura, personal. Són les dues
cares d’una mateixa moneda, tractant d’esbrinar la fesomia d’un lloc.
Aquí és on hi confluïm persones molt diverses, científics i artistes,
com la pintora Gelabert Niell. I molt més del que es pugui creure. Pos
un exemple, la definició d’un paisatge feta a través d’un bon llibre
de poemes o la lectura i descripció de les formes d’un territori a una
bona novel·la de Guillem Frontera o de Gabriel Florit, per citar dos
elements del Pla, ens informen tan bé o millor del que creuen fer-ho
els científics. Escriptors i pintors, tan com fotògrafs o cineastes,
són elements imprescindibles per mirar com miram, com veuen i com
instrumentalitzen a través dels seus diferents llenguatges, el que és
real i objectiu. Vana, pretensió absoluta dels científics. De
l’impressionisme a l’hiperrealisme, travessen la història de l’art
maneres de veure, d’aproximar-se a tot. Alguns tocs de Renoir, sí que
hi ha en les obres de Gelabert Niell, amb altres tocs personals de
manejar el pinzell, passats pel sedàs de l’aprenentatge de com s’ha de
transportar la mirada de l’artista al llenç, on l’obra acabada ens
dirà com veu la pintora el país. Els arbres d’una vorera de torrent,
els camps de blat o d’ordi abans de les meses, els camins i les
casetes que acompanyen les petjades humanes i de la història, els
fruits que en resulten, tots ells resolts amb tocs certs de color.
Aquests són els elements que posa a disposició de tothom la nostra
pintora. Vet aquí com el seu procés de construcció visual aporta un
element més, diferent, a la lectura del país. A través del traç, del
color, de la composició, Gelabert Niell aprofita l’avinentesa per
fer-nos fixar en el que a ella li interessa. Tan real o més que la
pròpia realitat. Tan subjectiu o personal com ho és el paisatge llegit
per un de nosaltres. Torn repetir: o més. De na Cati Gelabert
Niell m’agraden els tractaments potents de les seves obres, les
traçades ràpides i segures de pinzell o llapis, ja siguin els de
primer terme per ressaltar unes herbes i uns sembrats, així com el
trencament de les ones, quan fa marines, la qual cosa, però, no la fa
defugir un tractament més tranquil i de detall, per perfilar un poble,
un pinar o uns arbres molt a l’estil de Camille Pissarro. És en
aquestes resolucions segures on es fa més avinent la maduresa de la
pintora, tot i acceptant ella mateixa els seus mestratges, en la seva
etapa actual enfila camins més personals: els enquadraments, les
ombres, els reflexos ens fan tèmer dels nous viaranys que pot solcar
l’artista, mantenint, això sí, la fidelitat als seus redols. Les
lectures amples i inacabables dels territoris, dels fets i dels
resultats dels qui els habiten. Na Cati Gelabert ens hi ajuda i ens
forneix una mirada acolorida i personal per a interpretar-los. Malgrat
no siguin les persones les protagonistes de la seva obra, tot i que
alguna guaiti en un indret o aparegui quasi dissolta a la vorera d’un
safareig, contemplant els nenúfars, “a la manera” de Monet. Que es va
sentint de cada pic més còmoda en el seu estil, hi torn fer esment,
ho poden certificar les seves resolucions amb taques fermes i mestres,
acostant-se a l’abstracte, les glopades de color, a mig camí, per
altra part, amb la pintura detallista del fons, ja sigui amb l’skyline
de Palma o amb els perfils de les cases del seu poble, Sineu. De les
juxtaposicions del paisatge a la història de l’art, de Patinir als
impressionistes, qui sap si d’alguns fauvistes o puntillistes o dels
mestres que l’han interpretat a Mallorca, Gelabert Niell en treu el
seu profit. La seva obra és capaç de moure bones vibracions,
sensacions agradables -Mallorca com una Arcàdia, no sé si massa feliç-
que bona falta ens fan. Tot i que, per davall, ressonin els ecos que
persegueixen el paisatge, Gelabert Niell a la seva obra certifica la
seva manera de mirar el nostre territori, amb una visió ben seva.
CLIMENT PICORNELL,
Marzo 2007
|